Un vaso de cerveza que mengua
un cigarrillo que se quema
lineas blancas que desaparecen
mientras las negras crecen
imparables,
por los rojos ríos que ellas contienen
sangre y dolor,
que ya a nadie pertenecen

...

Estaba yo en Cadaqués cuando tenía tan solo 5 años. Cadaqués fue tierra de artistas desde que Salvador Dalí estableció allí su residencia. Mis Padres veraneaban en ese pequeño y bucólico pueblecito perdido en lo más salvaje de la Costa Brava desde antes de que yo naciese. Y alquilaban una casa. Una casa antigua muy bonita, con las paredes de pizarra características de aquellas latitudes. Paredes gordas y robustas, y una chimenea donde nos abrigábamos los 4 en las noches frías del noreste de la península ibérica. En la casa de al lado vivía una familia de japoneses. Sí. Padre, Madre y una hija. Ellos estaban allí, en lo más recóndido de los románticos espacios ampurdaneses. ¿Qué hacían allí? Algo me huelo ahora, pero en ese tiempo yo no sabía. Que atrajo a una familia japonesa a un pueblo rural de costa de la españa postfranquista? Desde luego el reclamo artístico de Dalí, pues el marido, S. Koyama también era pintor. Recuerdo que la familia de al lado era como un misterio. Tenían los ojos como si les molestase la luz solar, pero su hija era preciosa. Naeko se llamaba.

Un día fuimos a visitar una galeria de los cuadros que Koyama ponía a la venta. Una vez dentro, mi mirada se quedaba encallada en esos enigmáticos paisajes que colgaban de la pared. Todas las exposiciones de arte que había visto yo hasta ahora eran explosiones de color, con innumerables detalles en los que tu mirada podría estar horas dilucidando. Aquello era todo lo contrario. Había dos colores. Un azul parduzco de algún atardecer nublado y el gris característico de estas costas agrestes que acostumbran a acabar en forma de acantilado. Cuadros inmensos de unos dos metros de largo por uno y medio de alto. Donde mas allá de la delimitación de estos dos colores habían unas zonas enormes ausentes de ningún detalle. Incluso el azul pardusco parecía fusionarse con el azul del mar, que penetraba en las representadas calas del Cabo de Creus. Incontestables interrogantes se generaban en mi infantil cabeza. ¿Es esto arte? Y qué hay del color, de formas humanas en movimiento? Sólo sé una cosa. El silencio de esos cuadros sigue hablando misteriosamente en el inevitable transcurso de los años. Un silencio japonés. Un silencio Zen.

Quizás Koyama sintió la necesidad de ir a vivir donde residía el gran pintor del surrealismo, Dalí. El que plasmó de forma pictórica las turbaciones del inconsciente Freudiano que forman parte ya de nuestra joven sociedad. Quizás esas pinturas eran un mensaje a todo quien observara un cuadro de Dalí. Aquel mensaje correctamente decodificado decía lo siguiente: - No os dais cuenta que el quid de la cuestión reside en silenciar la mente y dejarse llevar por la belleza que caprichosamente se muestra ante nuestros sentidos?

O eso quiero creer yo.

  S. Koyama: Cala nans

Negre sobre Negre(extracte)

Estava arribant a casa, preguntant-me si la Mare hauria sortit amb l’amiga del centre d’ajuda que s’havia fet recentment. Em semblava perfecte que la Mare fes coneixences, però no tenia ganes de veure a casa dos dones destrossades consolant-se mútuament. La meva vida ja era prou trista com per a aguantar allò al tornar a casa. De cop un cotxe amb els vidres tintats va frenar en sec al meu costat. No vaig tindre temps d’identificar qui sortia bruscament, però estava clar que venien a per mi, així que em vaig posar a patejar el més ràpid que les meves cames van poder en aquell moment. Ells es van desemmascarar de seguit.
- Vinga ràpid, que no escapi! – Vaig sentir una veu que recordava a la de l'esbirro de l'Ernest que em va treure una navalla al bar Bohemia, cosa que va fer que corrés amb més ganes. Al tombar la cantonada però, una figura voluminosa estava en la meva trajectòria, que va ser impossible de desviar a temps donada l'elevada quantitat inercial que desenvolupava el moviment del meu cos. Un xoc que em va parar en sec, el que va provocar que els meus perseguidors donessin irremeiablement, caça a la seva ara desvalida presa.
- Encara no tinc els diners! No em deixeu temps!- L’amic corpulent que acompanyava al malapeça de la navalla havia efectuat un placatge que em va fer impactar contra les dures rajoles amb relleus circulars biseccionats que els meus colzes varen patir. El jugador de rugbi era ni mes ni menys que l’home forçut que estava amb l’Ernest el dia de la fatídica compra finançada. El desencadenant de la meva desgràcia saltironejava dins d’uns pantalons de pinces i unes sabates que feien un sò gràcil i descompassat que s’allunyava.
- Calla meuca! L’Ernest vol parlar amb tu.- Va dir el baixet. Era curiós però encara no havia sentit parlar l’home corpulent.
- Vale, vale tiu! Ja em puc moure pel meu propi peu cap a l’Ernest- Vaig dir-li despectivament, mentre ell seguia callat.
- Aquest que és sordmut? Vaig dirigir-me al meu antic amic. Una bufetada contundent em va demostrar que com a mínim sord no ho era. Acte seguit em va empènyer cap a on estava el cotxe. Em vaig mossegar els llavis, però em moria de ganes de preguntar-li on acostumava a ficar la llengua, que li havien hagut de tallar.
- Vinga va, prosseguí el baixet, que m’agafava del bracet com si fos la meva parella nupcial, en un casament sado-maso, esclar.
Amb igual de tacte em van ficar al seient de darrera, on vaig quedar escortat pels dos amables socis. Des del seient de davant un home amb un tratje blanc impecable es girava amb un somriure entre burleta i complaent.
- Hola John, com estàs.
- Sou uns sàdics. Ja us vaig dir que em van robar.
- El teu problema té una solució.- Respongué enigmàticament l’Ernest. El conductor guiava el flagrant vehicle a través de la ciutat, davant del silenci dels presents. Ara estàvem a les afores en el que semblava un descampat. Els meus pitjors temors començaven a incomodar-me, però la veu ferma i sincera de l’Ernest va fer tornar a pujar algo de sang cap a les meves galtes.
- No et preocupis que no et pelarem. Però has d’ escoltar lo que t’he de dir. – Els altres dos, inclòs el conductor varen sortir del cotxe, i es van situar uns deu metres a davant, observant de reüll l’interior de l'enigmàtic vehicle. La llum platejada de l'incipient lluna creixent feia brillar el rostre del comerciant d’estufeaents, que lluïa per si sòl un entusiasme inquietant.
-John, fill meu, em deus 6000€. Puc ser pacient i tindre confiança amb joves promeses que comencen, però aixó s’està allargant massa.- Va adornar amb un paternal somriure.
-T’ho tornaré, saps que t’ho tornaré.
-Ara oblida-ho.

-Què?

En els seus ulls s’hi podien veure els interrogants que el turbaven, mentres escrutava misteriosament en el meu interior en busca d’unes respostes a no sé quina pregunta.

-Tinc un encàrrec per a tu.

-Saldarem el deute?

-Si. I més encara. 6000€ més que t’enduràs cap a la teva butxaca.

La cosa es posava interessant, i molt tentadora, tot i no saber encara de què es tractava.
-I què he de fer? Matar algú? -El seu silenci seguia escrutant-me, el seu rostre canviant cap una serietat perillosa.
- És un home poderós. Potser l’has vist alguna vegada als mitjans.
- Últimament no miro la tele.
- Em caus bé, John. No em facis prescindir de tu. –Va afegir amb un somriure obscè.
Tot ballava violentament dintre el meu cap, amb l’esperança de què fregar-me la cara amb ansia em fes despertar d’aquest somni impietós. Però seguía despert, en aquell descampat on tres figures miraven cap a l’interior del vehicle curiosament, enlluernades tènuement llurs fisonomies per la metàl·lica lluna. Estava entre l’espasa i la paret. Si li deia que si, després ho havia d’executar. Sinó em mataven a mi. Perquè no tenia els diners i era una burda mentida, el fet de què els podria aconseguir en breu. De cop una força va pujar desde les bases dels meus peus, passant per les tíbies, genolls, i entrant per el còccix es va acabar de distribuir fins a arribar al pit.
-D’acord. – Vaig respondre, pensant en la tentadora tranquil·litat que obtindria un cop acabés la feina. Ell va lliurar-me una carpeta de cartró vermell
- Aquí tens tota la informació. No cal dir que la resta es donarà un cop acabada la feina.- Va afegir escabrosament.
- Es clar.
Tan sols havia acabat de pronunciar l’acceptació verbal quan les portes es varen obrir de nou i em van deixar allà on m’havien recollit, amb el present vermell sota els braços. Darrera una ràpida acceleració desapareixia el Mercedes blanc satinat d’aquell viatge mortal.