...

(...)

La meva nova amigueta es veu que escrivia cançons de rap al facebook.
- Ah, pues ja t’agregaré, que tinc ganes de llegir-ho.-Vaig dir-li amb ganes.
- Tens facebook?- va preguntar Ella, lo que em va semblar una pregunta una mica retòrica.
- Si. – Aquella conversa va concloure allà, amb els punts suspensius d’una possible continuació en la xarxa social.
Al cap d’ uns dies estava xafardejant el seu perfil plàcidament a casa, quan una rodoneta verda m’ indicava que Ella estava disponible per a xatejar. Vaig obrir un privat per comentar-li la meva impressió.
- M’ha agradat molt el que has escrit. Ara estava llegint la del “campo de arroz”.
- Jaja. Son coses que se m'acudeixen..
- Son bones. No son paraules buides. Però semblen parts de cançons més grans.
- Són coses que improvitzo al moment. Escric més coses, però no ho publico.
- Si? Podries enviar-me’n alguna? M’ agradaria llegir-ho.
- Es que son coses molt personals.
- Ok. No passa res. Era només per curiositat, però si no vols ho entenc.. Jo algun cop he intentat escriure, però sempre ho he acabat deixant.
- A si? Què?
- Novel·la. El procés de creació dels personatges és massa dur. Mira Hemingway, era un borratxo. En les seves obres no paren de fer-se cubates. O el Bukowski. Ara m’ estic llegint un llibre d’ ell. El personatge(el seu alter ego) beu cada nit fins a vomitar.
- Però pots intentar-ho.
Vaig pensar en explicar-li ara la història de John Kenedy Toole, que després de crear una obra mestre i no poder-la publicar, va quedar absorbit per els seus personatges, entrant en un estat paranoic-depressiu que el varen portar al suïcidi. Però vaig decidir no espantar a la meva simpàtica interlocutora amb una realitat tan dura com aquella.
- Quan ho he intentat he tingut la sensació de què m’ hauria d’ aïllar socialment. De moment prefereixo treballar 8 hores diàries i després anar a fer birres al bar.- Vaig concloure, mostrant la meva actual filosofia de vida, embellint la grandilocuent reflexió amb una picaresca clucadeta d’ull virtual, que desitjava que ella interpretés correctament.
- Jaja. Pots fer les dues coses.
Un silenci va envoltar el meu còmode menjador, mentres les parets abans silencioses semblava que començaven a parlar totes al mateix temps. La seva resposta produïa cops en cada rebot que efectuava per l’ interior del meu innocent encèfal. va sonar com un gran signe d’ interrogació. Pots fer les dues coses? Per a quines ocultes raons el meu cervell havia amagat aquesta possibilitat, que en les seves paraules semblava algo evident. Pot ser que ella sapigués algo que jo no sabia? Qui era ella per a saber si jo tenia la capacitat intel·lectual per a executar ambdues accions paral·lelament?
L’ altre pregunta que va aparèixer al meu estupefacte sistema nerviós central al cap d’ uns moments va ser: a quina altra cosa a part d’ escriure es referia? A treballar 8 hores diàries o a relacionar-me socialment? Potser lo que volia dir ella és que tenia ganes de seguir-me veien pel bar, simplement. No, perquè també volia que jo escrigués. I què en treia ella de que jo escrigués?
Els ecos d’ aquelles paraules encara ressonen en nits fredes dintre el meu cap. Masses preguntes i poques respostes. Només tènues reflexes de les esquives mirades de la Lluna en nits boiroses, mentres el meu cor només desitja que Ella sigui algo més que un simple catalitzador.
(...)