El bosc encantat de Sant Cugat era testimoni del joc d’ ànimes nocturnes que es contornejaven entre les seves branques orgàniques. Gats de carrer, gats nocturns, regits per la nostre senyora Lluna, es trobaven per festejar la seva recent adquirida resplandor. Una lluna plena que havía xiuxiuejat anticipadament l’ arribada de la primavera. Una lluna de març, l’última d’ un fred i sofert hivern sense l’ altre lluna, la que está envoltada de carn, ossos i pell.
La inexhorabilitat dels cicles es deixava palesa amb l’ alegria que hi havia a cada cantonada del local. La nostra cambrera preferida, la N**, s’ encarregava de donar-hi la guinda amb la seva sensibilitat periòdica. Els gats salvatges que havien estat hivernant s’ havien decidit per fi de sortir a retrobar-se. I un diumenge a la tarda a la Bohemia era un bon lloc per fer-ho. Les Jams sessions que l’ associació jazzenviu organitzava començaven a prendre cos i forma musical. Mil detalls de la decoració clássica, kitch-orgànica surrealista roquera presenciaven l’ aflorament de la vida dels cossos anhelants, i les ones de pressió acústica que els hi donaven nutrients, guiaven per el nou sender que aquella primavera havien de prendre.
Després de que un jazz suau, melòdic amb punts de psicodèlia ralexant penetrés gratament dins del meu cos, vaig veure com anven entrant amics i coneguts a dintre del místic local. La jam la organitzava avuí el meu millor amic, el M** lo que afegia un toc de confiança, proximitat i satisfacció. També hi havien amics dels músics, un grup prou nombrós i rialler que estava sentat en els tamburets baixos davant de l’escenari. Gats juganers i gates presumides que competien amb la tènua i càlida iluminació del local. No hi ha focos, ni grans iluminacións ni punts de llum. Múltiples efluents de llum grogenca, tres espelmes aquí, una lampara de llit allà. Unes llums de nadal darrerra l’escenari, envoltaven difuminant ombres amb brillantors, on l’ escenari era Tot. Que hi haguessin músics tocant era una part de lo que succeía allà. Una part que no aniquilava les converses, rialles, jocs de seducció, i múltiples històries paral.leles que s’ estaven formant en aquell moment. La música, els músics, simplement acompanyaven. Entraven en conjunció amb el local. De fet no es podria considerar directament un escenari. Simplement estaven en un racó. Tocant. Visquent. Transmetent. Sentint. I ens feien sentir als demés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada